La Francisca i la Rosa

La Francisca

Jo sóc la Francisca i porto la Boqueria a la sang, com a mínim des de la meva àvia Sisqueta que va començar a vendre menuts a la plaça Sant Galdric a principis del 1900.

Com la meva àvia i la meva mare, Joaquima, venc menuts, però no em quedo amb el producte fresc. Amb la meva filla, Rosa, ens hem reinventat i també oferim plats cuinats.

Si em preguntéssiu ‘si no fossis paradista de la Boqueria què hauries volgut ser?’, no tindria cap resposta perquè m’encanta la meva feina, el tracte amb la gent, fer feliç el client. De fet, arran del meu matrimoni, vaig estar uns anys apartada de la Boqueria i enyorava moltíssim la vida rere el taulell. Tant és així que el 1996 hi vaig tornar. I des d’aleshores estic al peu del canó, superant obstacles com les ‘vaques boges’ i aquesta llarguíssima crisi econòmica.

Sóc dona de mercat, però el temps que no passo a la parada o pensant com millorar la nostra oferta i servei, el dedico a escoltar música. M’agrada la clàssica: Schubert, Schumann, Chopin... sóc una romàntica. També a estar informada, al dia del que passa i seguir grans periodistes.

La Rosa

Jo sóc la Rosa i la Boqueria i els menuts formen part del meu ADN. Al principi no m'agradaven gens, però ara és la meva vida. Sóc el que sóc gràcies a la Boqueria.

Filla, néta i besnéta de paradistes de menuts, he fet un nou tomb de cargol al negoci introduint-hi plats cuinats. Per això vaig estudiar cuina a l’Escola Hofmann i m’encarrego d’elaborar els plats que cuina la meva mare i venem a la parada.

I ho fem des del respecte a la tradició gastronòmica d’un producte tan versàtil com els menuts, però també des de la innovació i el mestissatge, ja que hi hem incorporat moltes influències de les cuines llatinoamericana i africana que ens han portat els nostres clients, i també el que hem vist en les sortides que els comerciants de la Boqueria hem fet a fires europees de ciutats tan diverses com Londres, Torí, Milà, Marsella o Budapest.

D’aquesta barreja d’innovació i mestissatge han sortit algunes proves com ara amb els anticuchos, de la cuina peruana.I ara estic donant-li voltes a la cuina japonesa.

De l’àmplia oferta gastronòmica que oferim, el meu plat preferit és els 'callos' però no li dic que no a un bon arròs.

Si no hagués estat paradista de la Boqueria, m’hauria agradat ser metge, o arqueòloga perquè m'encanta que les pedres em parlin. Però no canviaria la vida rere el taulell per res del món, perquè enganxa. I molt.

Gourmets en Menuts

 

La nostra parada està situada al mercat de la Boqueria i som especialistes en les parts internes de la vedella i el bé, les vísceres, i les externes, considerades menys nobles com el cap, les galtes o els peus.

Els menuts, la Boqueria i la meva família han estat units des dels temps de la meva àvia Sisqueta, que va ser la primera a vendre’n en aquest mercat,  però llavors a la plaça Sant Galdric. Amb el temps, ella i el meu avi Bonaventura van poder comprar una parada dins del mercat i es van acabar els cabassos. Tot ben posat en un taulell de marbre.

Tot i que no és el cas de la gent procedent  d’Amèrica Llatina i l’Àfrica, entre els catalans avui dia els menuts no tenen la popularitat que tenien en temps de la meva àvia. Per això, i tot i passar una guerra, van ser molt bons temps per al negoci. Tant que el 1944, quan la Boqueria tenia 58 parades de menuts –ara només en té cinc- van haver de buscar dependentes. I així va aparèixer en escena la Joaquima Salvador, que es va casar amb en Joan Gabaldà, el fill de la mestressa, i es va convertir en la meva mare.

A la mort de l’àvia Sisqueta, els meus pares es van fer càrrec del negoci, van agafar tres dependentes –una era la meva tia Pepita- i jo vaig començar a treballar-hi perquè la meva mare sempre deia que s’ha d’aprendre des de baix per poder manar després. Hi vaig aprendre a cuinar els menuts, a tenir els clients contents i la parada neta com una patena.

Només el matrimoni em va arrencar de la parada –que va passar a mans del meu germà- i en vaig estar apartada fins al 1966, quan em va sortir l’oportunitat de comprar una parada de menuts al mateix mercat. El 1998 va morir la meva mare i un any més tard el meu germà es volia vendre la parada. I, sí, me la vaig quedar jo, la vaig ampliar i ja ho tenia tot a punt per vendre més que ningú quan va esclatar la crisi de les ‘Vaques boges’, una època molt difícil, que vaig poder anar trampejant gràcies a la meva filla Rosa, que es va sumar al negoci familiar.

L’arrribada d’immigrants llatinoamericans i africans ens va ajudar a sortir d’aquella crisi i viure uns anys de bon negoci fins que va arribar l’altra crisi, la que encara patim i que ha propiciat que la meva filla Rosa i jo ens reinventéssim a través de la cuina. Ja no n’hi ha prou de vendre producte fresc de qualitat, ara cal cuinar-lo.

I així ho hem fet fins ara, amb la vitrina de la parada dividida en dues parts, una per al producte fresc i l’altra per al cuinat, i la satisfacció que la proposta ens va fer mereixedores del premi ‘Millor Mercat del Món’ a la iniciativa individual del 2014.